El Joventut no aixeca el cap

L'equip d'handbol mataroní tanca l'any 2011 amb una severa derrota a casa davant un rival directe per la permanència, com és l'Esplugues

El Joventut Handbol de Mataró va tornar a decebre els seus aficionats el passat dissabte a la tarda, després de caure per un contundent 27-35 davant un dels conjunts amb els quals haurà de lluitar per mantenir la categoria de cares a la propera temporada. D'aquesta manera, l'Esplugues va aprofitar el partit fluix de l'equip local per endur-se els dos punts -tal i com va fer la temporada passada-, i el Joventut ha deixat passar una oportunitat d'or per sentenciar la seva permanència a l'equador de la competició.

L'enfrontament va tenir un inici força prometedor pels interessos del conjunt maresmenc, que amb un 3-0 als primers cinc minuts semblava que podia retrobar-se amb la victòria. Malgrat tot, l'equip visitant no es va desfer, i amb sang freda va tancar files en defensa, va assegurar amb encert les seves jugades ofensives i va plantar cara per tornar-se a posar dins del partit. Així és com va aconseguir posar-se per davant a l'electrònic, aprofitant les mancances defensives del Joventut i agafant una avantatge de quatre gols a la fi de la primera meitat.

I és que la bona dinàmica del conjunt visitant i les males eleccions dels mataronins van contribuir a que la remuntada es convertís en una feina gairebé impossible. Es perdien masses pilotes, es notava el cansament físic i, per acabar d'adobar-ho, des de la pista es reclamava una uniformitat arbitral que en algunes jugades semblava inexistent. El resultat de tot plegat va ser que la diferència anés augmentant progressivament, fins arribar als vuit gols finals. El Joventut Handbol de Mataró haurà de conscienciar-se de cares als pròxims enfrontaments si és que vol estalviar-se un final de temporada ple de tensió i nervis.

No obstant, la bona notícia pel conjunt maresmenc la trobem en la resta de resultats de la jornada, que han fet que el Joventut es mantingui sisè amb dotze punts al final de la primera volta. Els seus perseguidors -Palautordera, Vendrell i Gavà- van perdre els seus respectius partits, i la diferència amb la zona de descens es manté en 8 punts a hores d'ara. Només queda esperar, doncs, que els mataronins no deixin els deures per l'últim moment i s'assegurin, com abans millor, la permanència en una categoria on no hi han rivals fàcils.

JOVENTUT MATARÓ - ESPLUGUES (27-35)

Joventut Mataró: Oriol Mas i Carlos del Viejo (porters); Nil Vidal, Gerard Hernàndez (5), Oriol Manzano (1), Raul Escoda (1), Marc Martínez (4), Daniel Aguilera (2), David Pedragosa (1), Sergi Rodríguez (6), Guillem Fàbregas (2), Bernat Muñoz (2), Toni Busquets (1), Bernat Bonamusa (2).

Esplugues: Campanya i Pereira (porters); Sergio L. (2), Quiñones (1), Manzanares (3), González (5), Miró (2), Gómez (9), Olivera, Clesa (2), Garcia, Guardia (2), Ras (2), Ros (3).

La Copa ETTU s'esvaeix pel CN Mataró Quadis

La parella mataronina no ha pogut superar un UCAM Cartagena que accedeix a la ronda següent gràcies a un ajustat 3 a 2, suficient per desfer les aspiracions rivals

El somni s'ha acabat. El CN Mataró Quadis va caure eliminat, el passat diumenge 11 de desembre, a la ronda de vuitens de final de la Copa ETTU. El botxí va ser ni més ni menys que l'UCAM Cartagena, equip al qual les mataronines van vèncer en lliga ara fa tot just unes setmanes, i que possiblement va voler venjar-se de la derrota soferta per un conjunt mataroní que, tot i lluitar fins al final i forçar el cinquè punt, va acabar cedint davant el bon joc dels contrincants.

I és que, tot just començar, la xinesa Yanfei Shen va derrotar Galia Dvorak en un inici que ja presagiava el trist resultat final. Malgrat tot, Liu Chang es va encarregar de fer l'empat i donar esperances a l'afició mataronina, derrotant sense miraments a Zhu Fang. El tercer punt va caure al bàndol murcià després que Iula Necula s'imposés a Natalya Prosvirnina, que no va poder fer gaire -o quasi bé res- per salvar un punt que hauria permès al CN Mataró Quadis posar-se per davant en el marcador.

Tot i així, Liu Chang -amb una actuació digna d'elogi- va tornar a empatar el matx després de derrotar a Yanfei Shen, però Galia Dvorak va perdre davant Zhu Fang en el cinquè i definitiu punt, permetent a l'UCAM Cartagena passar als quarts de final. No va ser el dia de la jugadora del conjunt mataroní, que va perdre amb contundència els dos partits que va disputar, i que deu haver acabat amb mal sabor de boca després de no poder fer res per evitar la derrota de l'equip.

D'ara en endavant, les mataronines hauran de centrar els seus esforços en la lliga i la copa, mentre que l'UCAM Cartagena estarà present a la següent ronda de la Copa ETTU, on tindrà com a rival algun dels conjunts que han quedat recentment eliminats de la Champions League.

CARTAGENA - CN MATARÓ QUADIS (3-2)

Yanfei Shen - Galia Dvorak 3-0 (11-1, 11-4, 11-1)

Zhu Fang - Liu Chang 0-3 (4-11, 6-11, 5-11)

Iula Necula - Natalya Prosvirnina 3-1 (9-11, 11-7, 11-2, 11-4)

Yanfei Shen - Liu Chang 1-3 (9-11, 9-11, 11-4, 5-11)

Zhu Fang - Galia Dvorak 3-0 (11-8, 11-8, 11-5)

El Platges de Mataró guanya còmodament (83-49)

La nova víctima de les mataronines va ser el Bencriada CB Banyoles, que no va poder fer res per frenar el joc del Platges. La victòria serveix per mantenir la pressió sobre els dos primers classificats, Girona i Joventut Les Corts.

Sembla ser que, tot i haver perdut tres partits aquesta temporada, les jugadores de César Aneas tenen ben clar que no es conformen amb un tercer lloc a la classificació, sinó que aspiren a nivells més ambiciosos; el Bencriada Banyoles va patir, al Palau Josep Mora, les conseqüències d’aquesta voluntat guanyadora. Malgrat tot, el partit va començar amb errades per part de tots dos equips, desencert en el tir exterior i una certa desconcentració que quedava reflectida en la baixa intensitat defensiva i la quantitat de rebots ofensius agafats, sobretot, per les visitants. Les de Sandra Ventura -jugadores ja experimentades- intentaren al principi frenar els contraatacs mataronins amb faltes ràpides, però les recuperacions de pilota d’Ariadna Pujol i els punts a la pintura de Cristina Conejos, entre d’altres, van permetre al conjunt local obrir una petita escletxa en un quart força equilibrat (18-13).

Durant els deu minuts següents, el joc local es va anar instal·lant a la pista sota el comandament de la seva talentosa base, Ariadna Pujol, que va assumir durant aquest període un paper més organitzador que no pas anotador. Si abans havia predominat el desencert per part dels dos equips, ara el Platges dominava la cistella rival amb clares facilitats, gràcies en part als punts de Neus Bermejo i Núria Talavera. En defensa, a més, les de César Aneas van tancar bé el rebot i no van donar opcions de tir fàcil a les jugadores del Banyoles, aconseguint que aquestes només anotessin set punts en la consecució del quart, i que s’arribés al descans amb una gran diferència en el marcador (40-20).

A l’inici de la segona meitat, les coses no van canviar gaire pels interessos del Banyoles, que tot i estar sostingudes quasi exclusivament pels punts de Núria Trabal i el bon joc interior d’Elena Teixidor, no van poder plantar cara al ritme anotador de les mataronines. Les de Sandra Ventura van intentar reduir les distàncies per tots els mitjans possibles, però la bona defensa de les jugadores locals va seguir tan eficient com al segon quart, impedint l’aparició de sorpreses inesperades. I és que els contraatacs i triples no només d’Ariadna Pujol, sinó també de Núria Talavera i Laia Flores, van permetre mantenir la diferència a l’electrònic, i fins i tot augmentar-la en vuit punts al final del període (61-33).

Els últims deu minuts no van ser res més que un petit tràmit sense importància per a un partit que ja feia temps que estava decidit. Tot i així, les visitants van seguir lluitant per escorçar unes diferències insalvables. Les jugadores del Platges de Mataró es van relaxar inconscientment en l’aspecte ofensiu, i el relleu anotador va ser agafat per Núria Trabal, una de les poques jugadores del Banyoles que continuava sense baixar els braços. De totes maneres, el conjunt mataroní va endur-se el quart novament, i es va adjudicar així una victòria que permet continuar amb una ratxa brillant (83-49).

Queda permès a les jugadores de César Aneas, per tant, somiar encara en robar alguna posició a Girona o Joventut Les Corts, sempre conscients que és difícil que aquests dos equips baixin el bon ritme. La incògnita es troba en si el Platges de Mataró serà capaç de mantenir la dinàmica i guanyar, per molt difícil que sembli, a algun dels dos rivals situats per davant. Sigui com sigui, tot depèn d’elles mateixes i de la seva voluntat guanyadora, que hauran de mantenir intacta.

Fitxa tècnica :

Platges de Mataró (83): A. Pujol (25), N. Bermejo (12), C. Conejos (10), C. Pujol (2), C. Molina (8) -cinc inicial- N. Talavera (14), L. Flores (9), B. Dalmau (3), Teresa Gómez, Marina Gàlvez, Mar Trabal i Marina Teixidó. Cap eliminada.

Bencriada CB Banyoles (49): A. Bosch (7), N. Trabal (22), I. Camps, E. Teixidor (12), H. Trabal (6) -cinc inicial- C. Dubé (2), M. Font, A. Padrós i A. Pla. Una eliminada: N. Trabal.

Àrbitres: Jordi Rubí i Gabriel Contreras.

Parcials: 18-13/40-20 (22-7)/61-33 (21-13)/83-49 (22-16).

El CE Mataró necessita els tres punts

El conjunt mataroní s'enfronta aquest dissabte al Sant Ignasi amb el clar objectiu d'allargar la bona ratxa a domicili. La victòria és fonamental per continuar lluitant per les primeres posicions de Segona Catalana.


"Si pretenem estar a la part alta de la taula, no hi ha una altra opció que guanyar". Aquestes van ser les paraules de l'entrenador del primer equip, Juan Moscoso, durant la prèvia del partit corresponent a la dotzena jornada de lliga, que es disputarà a les 17.30 al Col·legi Sant Ignasi de Barcelona.

L'entrenador sap perfectament que la victòria no només ha de fer créixer els punts del conjunt groc-i-negre, sinó també la moral dels seus jugadors. I és que la derrota de la setmana passada davant el Vilassar de Dalt va ser un greu entrebanc pels mataronins, que alhora va significar la tercera derrota a casa contra equips de la comarca. És per això que no es pot badar contra un rival que només ha deixat de puntuar en un dels cinc enfrontaments que ha disputat, i que manté una dinàmica com a local molt semblant a la del conjunt mataroní com a visitant.

Tot i els cinc punts que separen els dos equips a la classificació -el CE Mataró és cinqué amb 21 punts, i el Sant Ignasi novè amb 16-, Juan Moscoso no vol que els seus jugadors es relaxin: "Serà un partit complicat. Juguen molt directe en un camp petit, on les segones opcions sempre poden ser perilloses". El tècnic va assegurar, per tant, que intentaran imposar el seu joc, triangular el millor possible i obrir el camp amb arribades per ambdues bandes. "És un partit molt important, i si badem ho pagarem car. Hem de crear ocasions i aprofitar-les", va afegir a la prèvia del matx. Si els mataronins són capaços de guanyar els dos enfrontaments que queden abans de l'aturada del desembre, de ben segur que es mantindran a la zona alta de Segona Catalana.

A més, és probable que es recuperin alguns jugadors lesionats, com Marc Domènech, Òscar Cornet, Lluís López, Sergi Maymí o Uri Martínez, jugadors amb els quals l'entrenador no podrà comptar de cares al partit d'aquest cap de setmana. Malgrat tot, la nova incorporació per al grup groc-i-negre, Juan Avellaneda Gómiz, és la bona notícia que intentarà fer un bon paper al camp del Sant Ignasi. Qui sap si una victòria, tal i com els aficionats del CE Mataró esperen, serà suficient per fer créixer la confiança d'uns jugadors que sempre volen guanyar.

El CH Mataró no vol fallar

Els mataronins reben aquest dissabte la visita d'un dels equips de la zona baixa de la classificació, el Vila-Seca, i esperen coninuar amb la bona ratxa de resultats

El partit del proper dissabte, 19 de novembre, serà una bona oportunitat per veure si el CH Mataró és capaç de continuar amb el mateix nivell que ha mostrat en els últims enfrontaments. Els mataronins reben a les 20.30 el Vila-Seca, un equip al qual ja van guanyar durant les dues temporades anteriors, per 7-2 dos anys enrere i 6-4 la temporada passada.

El bon estat de jugadors com Èric Florenza i Oriol Bartrés es presenta com un dels factors en què es fonamentarà l'equip, juntament amb una afició que intentarà ajudar a que els tres punts es quedin a casa. Els seguidors de l'equip d'hoquei de la ciutat esperen, per tant, que la intensitat de joc sigui la mateixa que la del cap de setmana anterior, en què els mataronins es van endur la victòria a la pista del San Antonio per 1-4, després de remuntar un gol encaixat durant els primers minuts de la segona part.

Tot i que la bona actuació sota pals del porter Jordi Esteve també va ajudar a sumar els tres punts, els aficionats esperen no veure cap moment de relaxació en el joc del conjunt mataroní. El San Antonio, tot s'ha de dir, és el cuer de la lliga, i malgrat que el Vila-Seca es trobi actualment en una posició no gaire diferent, queda clar que faran suar de valent a l'equip local per treure algun punt de la seva visita. I és que, ara per ara, l'esforç i la concentració són els únics factors que permetran continuar amb la bona ratxa.

Victòria còmoda per a un intractable Platges de Mataró

Les mataronines no van tenir problemes per superar per 75-56 un Lluïsos de Gràcia poc inspirat en l’aspecte anotador. La victòria serveix a les de César Aneas per aferrar la tercera posició, així com per continuar pressionant a Girona i Joventut Les Corts.

Tot i jugar a mig gas en alguns moments del partit, a les jugadores del Platges de Mataró no els hi va caldre forçar la màquina per regalar al públic del Palau Josep Mora la sisena victòria de la
temporada. Comandades per la inspiració anotadora de Cristina Conejos al primer període, les mataronines van aconseguir trencar la barrera defensiva del Lluïsos amb la superioritat del seu joc interior, algunes penetracions de jugadores exteriors com Neus Bermejo i, com no podria ser d’una altra manera, la bona visió perifèrica de la joveníssima base Ariadna Pujol. Això, juntament amb la gran intensitat en defensa, van permetre a les locals obstaculitzar els primers atacs de les jugadores de Robert Balaguer i obrir la primera escletxa en el marcador a la fi dels deu minuts inicials (18-10).

Però si les visitants pensaven que l’entrebanc del primer quart es podria arreclar fàcilment, anaven ben equivocades. L’equip mataroní va sortir de la banqueta disposat a continuar amb la mateixa tònica que abans, i a fer el que millor se li dóna: recuperar pilotes per obrir ràpidament
el camp i aconseguir punts de contraatac. Així va ser com, gràcies una altra vegada als punts de Neus Bermejo, la circulació ràpida de la pilota i algun que altre triple d’Ariadna Pujol, els intents del Lluïsos de Gràcia per reduir distàncies es van veure completament solventats. És més, l’escletxa que separava els dos conjunts es va anar fent encara més àmplia, fet que va permetre a les de César Aneas marxar al descans amb una clara superioritat (44-24).

Al tercer període, tot i relaxar-se en alguns minuts focalitzats, el ritme d’anotació dels dos equips va continuar invariable. Les jugadores de Robert Balaguer, però, no van tirar la tovallola tan aviat, i van veure en l’encert d’Irene Sánchez una oportunitat per sumar punts i intentar escorçar unes diferències que semblaven insalvables. El Platges de Mataró, per la seva part, va començar a allargar les possessions i manar jugades en estàtic, que van permetre a Ariadna Pujol, des de la línia de tir lliure, reestablir les diferències cada cop que les visitants feien esforços per apropar-se. El partit semblava haver finalitzat ja al tercer quart, i les locals van començar a baixar el nivell mostrat als dos primers períodes, per finalitzar el tercer amb un clar domini (67-37).

No obstant, el Lluïsos va aprofitar la relaxació de les seves rivals per donar una petita sorpresa als últims deu minuts, lluitant fins al final per retallar punts i basant-se en l’anotació d’algunes de les seves jugadores, com Inés Agustí i Maria Olives. Aquesta reacció, malgrat tot, només va servir per guanyar el parcial de l’últim quart (8-19), en el qual César Aneas va donar minuts a jugadores poc utilitzades en partits anteriors perquè adquireixin confiança de cares als propers enfrontaments, que prometen ser més complicats.

Així doncs, el Platges de Mataró, sota el comandament de la seva jugadora insígnia, Ariadna Pujol -que va anotar 21 punts-, continua la seva persecució particular per atacar els dos primers llocs de la classificació i ajustar les diferències. I és que qui sap si, d’aquí a unes setmanes, estarem parlant del líder -o bé del segon classificat- del grup 1 de Copa Catalunya. El futur de la seva trajectòria, però, és a les seves mans.

Fitxa tècnica:

Platges de Mataró (75): A. Pujol (21), N. Bermejo (12), C. Conejos (16), C. Pujol (3) i C. Molina (4) -cinc inicial- N. Talavera (10), L. Flores (9), Teresa Gómez, Berta Dalmau, Marina Gálvez, Mar Trabal i Marina Teixidó. Cap eliminada.

Lluïsos de Gràcia (56): M. Badàs (5), L. Mestre (1), M. Olives (10), I. Agustí (10), S. Segura (6) -cinc inicial- Berta Novel (4), Mar González (3), I. Sánchez (16), Andrea García (2), Laura Balcells, Berta Villaró i Lara Suñén. Cap eliminada.

Àrbitres: Víctor Mas i Ernesto Olvera.

Parcials: 18-10/44-24 (26-14)/67-37 (23-13)/75-56 (8-19).

(Un article de: Carlos Domínguez).

Gran oportunitat pel Joventut Handbol de Mataró

L'equip mataroní rep aquest dissabte a les 18.00 hores a l'OAR Gràcia de Sabadell, i gaudeix per tant d'una oportunitat immillorable per certificar el seu bon estat de forma.

Els de Juanan García s'enfrontaran aquest dissabte contra tot un històric de l'handbol català, un combinat que se'ls hi ha donat força bé en les últimes temporades. I és que, en els darrers cinc anys, els mataronins han aconseguit quatre victòries locals per només una victòria visitant, produïda a més en una de les etapes més difícils del club.


La victòria per la mínima davant el Gavà (35-36), aconseguida la jornada passada en el seu propi camp, omple de confiança als mataronins a l'hora de jugar un partit que a priori ha de servir per sumar punts en la classificació, i no com a trencament de la bona dinàmica del conjunt.
Ara per ara, la realitat és que el Joventut porta quatre victòries de sis jornades disputades, i l'objectiu inicial de la permanència queda amagat per un altre: arribar el més lluny possible.

Els mataronins, no obstant, continuen amb els peus a terra, i saben que només l'esforç i el bon joc els permetran continuar la seva bona ratxa. És per això que es recolzaran en els seus homes més en forma, com són Raül Escoda i Sergi Rodríguez -els golejadors decisius davant el Gavà-, i també en el joveníssim porter Noper Showe, la gran revelació de l'equip en el seu debut fa només una setmana. Si la concentració no els falla, les probabilitats d'endur-se el triomf són altes.

Torna el millor tennis taula de Mataró

Aquest cap de setmana podrem gaudir, un altre cop, del millor tennis taula de Mataró amb el retorn de les competicions estatals.

El conjunt masculí del CN Mataró Quadis es desplaçarà fins a Figueres per jugar el seu duel contra l'equip local, a les 17.00 hores del dissabte. El conjunt femení, per la seva banda, rebrà al Cassanenc a la mateixa hora.

Els dos conjunts mataronins esperen mantenir la seva imbatibilitat davant els seus respectius rivals, fet que no sembla gaire complicat tenint en compte els immillorables resultats obtinguts a les jornades anteriors. L'equip masculí segueix, per tant, al capdavant de la classificació de Divisió d'Honor, mentre que el femení lidera la Superdivisió sense problemes.

I és que, si ens centrem en el conjunt femení, cal dir que les noies de Flora Khassanova tenen la moral ben alta després d'haver superat la segona ronda de la Copa ETTU el cap de setmana anterior a terres russes, en concret a la ciutat de Krasnodar. Allà no van perdre cap dels tres enfrontaments que van disputar, i pretenen continuar sense cedir cap punt aquest dissabte.

Els dos equips del CN Mataró Quadis esperen, per tant, no trencar la seva ratxa immaculada de bones notícies. Si més no, el que queda clar és que gràcies als resultats obtinguts últimament, cada cop hi ha més seguidors i aficionats del Quadis a la ciutat. Qui sap si aquest esport, que continua creixent dia rere dia, arribarà a convertir-se en una referència pels joves mataronins.

La Juventus de Mataró aconsegueix treure un punt de la seva visita al camp de l'Iluro C.F. (1-1)

Un derbi mataroní igualat acaba amb un empat just i merescut. El gol d'Alejandro Candón (min. 53) permet sumar un punt que manté a la Juventus en cinquena posició de Quarta Catalana.

Partit interessant però poc vistós el que s'ha pogut veure aquesta tarda al Camp Municipal de Rocafonda (Mataró), on dos equips de la zona mitjana-alta de la classificació s'han vist les cares per intentar escalar posicions en la taula. Durant els primers minuts de joc, la Juventus A.C. ha sortit a intentar controlar la possessió de l'esfèric al mig del camp, tot i que la intensitat defensiva inicial de l'Iluro C.F, juntament amb algunes faltes dures, han impedit als jugadors de l'equip visitant el fet de poder combinar fàcilment a camp contrari.

La primera jugada polèmica del matx ha arribat al minut 16, quan Alejandro Candón (dorsal 9 de la Juventus) ha caigut dins l'àrea rival, derribat possiblement per un defensor de l'equip local. L'àrbitre, José Asensio Tejero, ha xiulat una falta al davanter davant la sorpresa de la gran majoria dels assistents, i ha penalitzat el jugador, a més, amb tarjeta groga. A arrel d'aquesta jugada, les ocasions de gol han començat a sobrevenir-se per les dues bandes. El primer intent l'ha dut a terme l'Iluro, quan Miguel Fretes (dorsal 8) ha provat un xut llunyà que ha anat lleugerament desviat. Just després, al minut 20, Oriol Puig (dorsal 6 de la Juventus) ha intentat sorprendre el porter local també des de fora l'àrea, tot i que el seu xut ha sortit fregant l'escaire.

Després de les successives oportunitats, el joc físic de l'Iluro ha anat cada cop a més, fins al punt que l'àrbitre ha hagut de fer ús d'algunes targetes grogues envers els dos equips, sancionant amb la mateixa pena una perillosa entrada de l'Iluro arran de gespa i una lleugera agafada de samarreta per part d'un jugador de la Juventus. A partir del minut 30, no obstant, l'equip visitant ha rebaixat la intensitat a la zona del mig del camp i ha permès a l'Iluro arribar amb més facilitat a porteria contrària, creant un mínim perill que, a l'hora, ha quedat resolt amb seguretat pels centrals vestits de verd.

Un cop a la segona part, l'entrada de Walter Alanis (dorsal 20 de l'Iluro) ha donat a l'equip local molta més fluïdesa en les seves jugades d'atac; un xut que ha sortit desviat i un ajustat fora de joc d'Abderrahim El Gharrafi (dorsal 9 de l'Iluro), entre d'altres ocasions. Malgrat tot, el primer en marcar ha estat la Juventus (minut 53), amb una passada en profunditat que Alejandro Candón ha aprofitat per batre el porter gràcies a un xut fort i col·locat, avançant d'aquesta manera el seu equip en el marcador.

Després del gol, però, els visitants s'han instaurat al seu propi camp i l'Iluro ho ha aprofitat per continuar creant jugades de perill. Al minut 16, una falta llençada per Walter Alanis s'estavella al pal dret de la porteria contrària, i un dels jugadors locals impacta contra el cap d'Albert Domínguez (dorsal 3 de la Juventus), quan intentava rematar en una segona opció. El jugador visitant, tot i quedar-se estirat a terra durant uns minuts, ha pogut recuperar-se sense problemes, però la jugada no ha estat sancionada amb cap targeta.

La Juventus hauria tingut la sentència a les seves mans si Alejandro Candón hagués estat capaç de resoldre un ú contra ú davant del porter, que ha aturat un xut centrat en una intervenció salvadora pel seu conjunt. Això ha continuat donant vida a l'Iluro, que cada cop semblava estar més a prop de transformar alguna de les seves ocasions. El gol, no obstant, ha arribat a pilota parada; Walter Alanis ha llençat una falta col·locada que el porter de la Juventus no ha pogut fer res per aturar, i ha establert així el resultat definitiu a escassos deu minuts pel final del partit.

I és que el marcador no s'ha tornat a moure arrel de l'empat, ja que l'equip visitant no ha sapigut aprofitar dues clares ocasions que el porter de l'Iluro s'ha encarregat de desfer un cop més. Pocs minuts després, l'àrbitre xiulava el final d'un partit en què el punt guanyat, tot sigui dit, ha estat just i ben rebut pels dos equips. Puntuar sempre s'agraeix.

Fitxa tècnica:

Iluro C.F: Xavier Pavón, Lucas Ramírez (Jordi Palacios, min 68), Mouhcine Qach (Mamadou Kante, min 80), Miguel Fretes, Abderrahim El Gharrafi (Francisco Pérez, min 58), Luis Alejo, Carlos Pavón, Jorge David Monzón, Omar Trenado (Jorge Omar Dotto, min 64), Lamin Kambi, Benjami Sola (Walter Alanis, min 44).

Juventus A.C: Sergio Enrique Sánchez, Pere Nieto, Albert Domínguez, Adrià Cantón, Xavi Domínguez, Oriol Puig, Oriol Guanyabens (José Martín, min 77), David de Arcos (Albert Orriols, min 65), Alejandro Candón (Renato Rodríguez, min 88), Valentí Ballesteros, Abdelhamed El Krafli (Manel Cucurell, min 50).

Gols: 0-1 Alejandro Candón (53'), 1-1 Walter Alanis (78').

Àrbitre: José Asensio Tejero. Tarjeta groga a Omar Trenado (min 26), Benjami Sola (min 32), Jordi Palacios (min 75) i Walter Alanis (min 77) per part de l'Iluro C.F, i a Alejandro Candón (min 16), David de Arcos (min 29), Valentí Ballesteros (min 75) i Oriol Puig (min 77) per part de la Juventus A.C.

Merescuda victòria del Platges de Mataró (66-55)

Un inspirat Platges de Mataró no ha tingut problemes envers un CB Igualada poc efectiu en atac. L’habitual bon joc de les mataronines ha estat suficient per dominar en el marcador de principi a fi, i adjudicar-se així una nova victòria.

Els espectadors del Palau d’Esports Josep Mora han tornat a gaudir d’un partit
vistós i treballat per part del Platges de Mataró, que aquest diumenge ha sumat una nova victòria gràcies, en part, a la inspiració de la joveníssima base Ariadna Pujol, que ha anotat 28 dels 66 punts del seu equip. El partit ha començat amb uns primers minuts en què els atacs del CB Igualada s’han vist ofegats per la defensa mataronina, que ha aprofitat el poc encert rival per sortir ràpidament al contraatac i marcar distàncies des de bon principi. No ha estat fins a la meitat del període quan les de Xavier Borràs han reaccionat tímidament, manant jugades i aconseguint els primer punts pel CB Igualada en jugades properes a l’anella i llançaments de tir lliure.

No obstant, les bones jugades individuals d’Ariadna Pujol i Neus Bermejo, combinades amb la gran intensitat defensiva i la recuperació de possessions, han permès al Platges de Mataró continuar dominant durant el segon període. El temps mort demanat pel CB Igualada a falta de dos minuts pel descans no ha servit per evitar el gran quart anotador de les mataronines (21 punts), que s’han beneficiat de rebots en atac i segones opcions per aconseguir la màxima diferència a la fi de la primera meitat (38-27).

A la represa, però, ha aparegut la reacció de l’equip visitant, que ha anat retallant distàncies a causa de les bones accions ofensives de la seva jugadora referència, Núria Minguet. I encara hauria retallat més punts si no hagués estat per la incansable Ariadna Pujol, que ha mantingut a les locals al capdavant gràcies a un triple i algunes cistelles amb tir lliure adicional. Núria Talavera i Neus Bermejo, també per part del Platges, han contribuït ofensivament a que la petita revolució del CB Igualada no arribés a convertir-se en un greu problema. Així doncs, l’electrònic reflectia un 51-42 a falta de l’últim període.

El ritme i la tònica del partit, si més no, ha seguit en mans de les mataronines durant gran part dels deu minuts finals. Núria Minguet s’ha carregat l’equip a l’esquena i ha estat una de les poques jugadores que han donat senyals de vida per part de l’equip visitant. Les jugadores del Platges de Mataró, per la seva part, han continuat practicant el bon joc mostrat durant la resta de partit, sense baixar la intensitat en cap moment i arribant per segon i últim cop als 11 punts de diferència, que han determinat la fi del partit (66-55). I és que la major qualitat individual de les jugadores de César Aneas ha estat suficient per aconseguir la tercera victòria de la temporada i continuar lluitant, sens dubte, pels primers llocs de la classificació.

Fitxa tècnica:

Platges de Mataró (66): A. Pujol (28), N. Bermejo (13), C. Conejos (2), C. Pujol (4), C. Molina (2) -cinc inicial- N. Talavera (13), L. Flores (4), Marina Teixidó, Laura Rovira, Mar Trabal i Teresa Gómez. Cap eliminada.

CB Igualada (55): M. Pujol (4), V. Julvez, N. Minguet (21), L. Icart (4), X. Freixas (8) -cinc inicial- C. Carner (5), A. C. Martínez (2), A. Acevedo (9), S. Pujol (2), C. Tarrida i P. Jorba. Cap eliminada.

Àrbitres: G. Rebollo i A. Osorio.

Parcials: 17-12/ 21-15 (38-27)/ 13-15 (51-42)/ 15-13 (66-55).






(Un article de: Carlos Domínguez Escobar)

Messi, Iniesta y Xavi: Los Tres Mosqueteros

¿Qué distingue a los buenos equipos de los mejores? ¿Quiénes representan la más pura identidad culé? La respuesta a ambas preguntas queda reducida a tres simples nombres: Messi, Iniesta y Xavi. Y es que, señoras y señores, la gran diferencia entre el mejor equipo de la historia y los demás reside en el mero hecho de tener entre sus filas a tres balones de oro formados en la casa, que conocen a la perfección la esencia de un estilo de juego único y que no se conforman con lo que ya han conseguido, sino que siempre quieren más.

Puede que el creador y pionero del juego que caracteriza al actual Barça fuera Cruyff, pero lo cierto es que estos tres jugadores se han encargado de llevarlo a su máximo esplendor. Capaces de sortear jugadores rivales como conos en un entrenamiento, los tres mosqueteros se están asociando aún mejor que en temporadas anteriores, formando un engranaje perfecto de paredes al primer toque que, a su vez, echan abajo los muros defensivos mejor construidos. Se trata de un nivel de dominio del balón solamente al alcance de un selecto grupo de jugadores que, como el vino, mejoran año tras año.

Claros ejemplos de la gran conexión de los tres balones de oro durante lo que llevamos de temporada son los tres goles frente al Racing de Santander la semana pasada, o el de Iniesta durante la noche de ayer. Los pases, regates, aperturas a la banda, centros y remates se realizan a tal velocidad que a los interlocutores les cuesta trabajo acertar cuando dicen el nombre del jugador que posee el balón, y los rivales sólo pueden perseguir, sin rumbo y a la deriva, un esférico que aparece y desaparece como si de una ilusión se tratara. Buenos magos se necesitan para llevar a cabo tales trucos y malabarismos en espacios tan reducidos y con tacos y piernas por todas partes. Porque, como dijo ayer el mismo Guardiola: "Somos los más rápidos al mover el balón". Y a eso, como a casi todo lo otro, no les gana nadie.

No es más que un talento imparable que no tiene precio, aunque a muchos -como al señor Florentino- les encantaría comprarlo. Puede que sea injusto disponer de tres jugadores así en una misma plantilla, pero el sabio Mourinho sabe bien que "hay equipos que pueden, y otros que no". Sean conscientes, pues, de la suerte que tenemos de disponer de unos enanos tan gigantes; de unas personas que además son los mejores héroes posibles para los niños, ya que representan valores como una humildad, respeto, profesionalidad, superación y compromiso inexistentes en otro tipo de jugadores más bien ligados al egocentrismo.

¿Y quién es el artífice de todo este éxito? Sin duda, debemos enfocar nuestro agradecimiento a La Masía, una fábrica inextinguible de sueños que se hacen realidad, de jugadores que se convierten no sólo en cracks mundiales, sinó en auténticos símbolos del barcelonismo. Las rosas que florecen de la sangre culé de estos jugadores son sus obras de arte, jugadas casi exactas que los rivales que se encuentran en el terreno de juego saben que van a acabarse produciendo, pero no cuándo. Lo mejor, no obstante, es que el ADN de La Masía no para de engendrar nuevos genios, y que quizás, en un futuro, tres mosqueteros con la misma calidad pero distintos nombres sigan maravillando a nuestros hijos, y a los hijos de sus hijos.

La realidad, sin embargo, es que debemos seguir disfrutando de este presente que se nos ha regalado, y del mágico juego practicado por los mosqueteros. Pero prepárense, porque puede que el sábado se una a ellos un D'Artagnan casi recuperado de viejas heridas. Entonces ya sí que deberemos guardar silencio, apagar los móviles y disfrutar del espectáculo creado por un rombo de ensueño.

Porque en este humilde y gran equipo que alabamos con orgullo, son todos para uno, y uno para todos.

El CE Valldemia pateix, però no perdona

El sub-25 del CE Valldemia va aconseguir, durant la tarda del passat dissabte 15 d'octubre, la seva segona victòria de la temporada. La víctima va ser un CB Canet que, tot i dominar en el marcador durant gran part dels quatre quarts de partit, no va saber jugar bé les seves cartes en els minuts finals, especialment en les darreres jugades de la pròrroga.

El duel maresmenc va començar amb un CE Valldemia desconcentrat en totes les fases del joc -mala selecció de tir, línies de passada poc clares, faltes injustificades-, fet que el CB Canet no dubtava en aprofitar per tancar fàcilment el rebot defensiu i sortir ràpid al contraatac. Això no feia més que desarborar una defensa feble, quasi inexistent, que representava un obstacle fàcil de superar per al conjunt vermelló.

La gran quantitat de faltes sense sentit va fer que el conjunt mataroní es posés en "bonus" a la meitat dels dos primers quarts, provocant que l'equip rival visités la línia de tir lliure en nombroses ocasions. Tanmateix, el mal percentatge del CB Canet des dels 4,60 metres va impedir que augmentés desmesuradament la distància en el marcador, i a la mitja part l'equip local només perdia 26-33.

Les coses van continuar igual al tercer quart. Joc poc vistós dels dos equips, errades en el tir i masses pilotes perdudes per a un conjunt que havia de millorar si volia posar-se per davant en el electrònic. Aquesta millora va quedar lleugerament retratada en la defensa, que es va dedicar a tapar els forats per on feia aigües i a sortir, després, a la contra. No obstant, els homes de Xavi Marín van continuar omplint-se de faltes, i els punts del pivot Dani Barrionuevo -8 en el quart- van quedar contraposats pels d'un CB Canet que, des de la línia de tir lliure, fins i tot va augmentar una mica més la diferència (40-49).

Al darrer quart, però, l'orgull guanyador va anar deixant les errades en un segon pla, i els maristes es van anar apropant cistella rere cistella, creant nervis en un equip rival que s'havia mostrat molt serè durant la resta del partit. Així, els punts des de la pintura d'un inspirat Carles Trell -6 en el quart- i l'aportació rebotejadora de Sergi Sayols, van permetre arribar a l'últim segon de l'enfrontament amb un empat en el marcador (55-55), que donava pas a la pròrroga.

Aleshores el CE Valldemia va deixar de donar facilitats i es va concentrar en totes i cadascuna de les possessions, encistellant en la majoria dels atacs i avançant-se, per primera vegada, en el electrònic. Les últimes esperances del CB Canet van quedar eliminades amb un triple de Dani Luna, que va tancar el partit de forma definitiva (67-62).

Si bé es cert que l'equip segueix invicte, la realitat és que tan sols s'han disputat dues jornades, i contra conjunts que no aspiren a les primeres posicions de la taula. Serà aquest sub-25 capaç de mantenir la bona ratxa davant de rivals de més entitat? Aquesta ja és una altra història...

Siguin tots benvinguts

Passin i vegin, amants de l'esport, com s'obren les portes d'aquest nou espai virtual que pretén tenir-los completament informats dels fets diaris i esportius més rellevants de la ciutat de Mataró. Des d'aquest mateix moment, tallo la imaginària cinta vermella i dono per inaugurat un bloc on espero que s'hi passin hores i hores llegint, informant-se i gaudint de tot allò relacionat amb una ciutat que bombeja esport per les seves venes. Així doncs, els hi dono la més cordial benvinguda i els acullo, com a bon amfitrió, a la casa de l'esport mataroní... Que des d'ara també és la seva.

Mourinho: Como anillo al dedo

Señoras y señores, lo ha vuelto a hacer. Cuando todos creíamos -ingenuos, pero con cierto recelo en nuestra ingenuidad- que el nombrado mejor entrenador del año 2010 -según la FIFA- no sería capaz de caer más bajo aún de lo que ya había caído, nos ha demostrado que hay suelos que no tienen fondo, y que es alguien escandalosamente capaz de destruir cualquier límite moralmente establecido en el mundo del fútbol. El telón de su propio teatro se ha abierto para enseñarnos la verdadera esencia de una criatura repleta de complejos de inferioridad, aires de superioridad, traumas, envidias, frustración y rabia acumulada.

De una vez por todas, el Dios de la casa blanca se ha atrevido a poner el dedo en la llaga de todos los barcelonistas, convirtiéndose en el enemigo público número uno de la afición y quedando retratado como lo que realmente es, un pobre crío enrabietado por su fracaso. Su bochornoso momento de gloria -en la madrugada del miércoles pasado- nos va, aunque muchos no estén de acuerdo, como anillo al dedo para que todos y cada uno de los aficionados de este deporte abran por fin los ojos, y se den cuenta de que, como muy bien dijo Gerard Piqué: "Mourinho está destrozando el fútbol español". Y no sólo el español, sino el de todo el planeta.

Tan poca educación tiene esta pequeña criatura que, cuando tiene que dar la cara en las ruedas de prensa, no duda en apuntar el dedo hacia su ojo derecho, Aitor Karanka, posiblemente para que vaya cogiéndole la práctica a la nueva moda impuesta en la capital: darle la vuelta a la tortilla. Y es que Mou, como buen entrenador que es, tiene que enseñárselo todo a su súbdito más cercano.

Sin embargo, cabe destacar que el frustrado portugués no es más que el cabecilla de lo que parece una auténtica banda organizada contra el barcelonismo. Cada vez que se pasa de la raya, los medios de comunicación de medio país se encargan de lavarle el cerebro a las pobres personas sin personalidad, poniéndolas en contra de la realidad, de la verdad misma de los hechos. No es extraño, entonces, que mucha gente le defienda, le idolatre y le admire por su desvergüenza y su carácter desviado; la Central Lechera ya se ocupa cada día de infectar a sus súbditos con pequeñas dosis de un virus muy potente, pero a la vez impotente ante nuestro continuo triunfo deportivo. Se trata, parece, del propósito de esta banda perfectamente organizada; criar cuervos para que nos saquen los ojos.

Pero, ¿y quién está involucrado en todo esto? La respuesta es sencilla: todas las personas que consienten que esto pase y no hacen nada al respecto, desde los integrantes de la casa blanca hasta los árbitros -con una venda colocada misteriosamente en los ojos- y gente influyente de la FIFA y la Federación Española de Fútbol, que no mueven ni un dedo para sancionar a su niño mimado, sino que más bien parecen reirle las gracias, malcriándolo. Un dedo no hace mano, pero sí con sus hermanos, y de esta forma el pobre niño José -permítanme que le tutee- no aprende a comportarse.

Por lo visto, al igual que en las películas, en toda historia tiene que aparecer un antagonista para resaltar el valor de los valores -esa humildad y honradez que a muchos le faltan- así como el sabor de lo que se consigue con el trabajo bien hecho. ¿Por qué? Porque todo sabe mejor con Mourinho viviendo en el banquillo de al lado, y viendo cómo tan sólo se atreve a salir de él para señalarnos con el dedo y quejarse de una realidad -para él y para casi todo el madridismo- nada fácil de digerir, aunque en alguna ocasión se haya empeñado en negarlo.

Pero, queridos señores de sangre azulgrana, no caigan en el error de preocuparse lo más mínimo por este antagonista -y por su ejército de conspiradores- de limitada importancia. Mientras sus actos le ridiculizan, le desmontan y le definen ante el mundo, nosotros nos encontramos demasiado ocupados levantando copas.

Supercopa: Real Impotencia

No hay forma de que nos ganen, y durante la pasada noche del domingo volvió a quedar comprobado. Fuimos testigos, una vez más, de cómo la impotencia quedó personificada en los jugadores del club antifútbol por excelencia; ese equipo que no duda en recurrir a las patadas, los golpes y la violencia más barriobajera para luego quejarse de los árbitros.

Podría parecer un tanto cómico, pero la pura verdad es que están tan absolutamente desesperados, desquiciados y obsesionados por ganarnos que no se dan cuenta -o no quieren hacerlo- de que lo único que consiguen con su comportamiento es quedar en ridículo ante todo el mundo, y lo que es peor, ante los pocos aficionados con dos dedos de frente que aún les quedan.

Y es que no les basta con provocarnos, pegarnos y acusarnos de teatreros, sino que aún tienen la poca vergüenza de quejarse de un árbitro -el señor Teixeira Vitienes- que parecía sufrir ataques de ceguera -o más bien covardía- cuando los jugadores azulgrana volaban por los aires. Después de ver el partido, a uno le viene a la mente una pregunta olvidada por la tranquilidad del verano, pero que, dadas las circunstancias, vuelve a aparecer con fuerza y a la fuerza: ¿sólo los culés nos damos cuenta de lo que pasa realmente?

Parece que los integrantes de la Central Lechera, junto con diversos medios de comunicación de toda España, se han empeñado en hacer creer al resto del mundo que nosotros somos los malos, los que nos tiramos al sentir contactos invisibles para el ojo madridista, los que nos dopamos y los que compramos árbitros, cuando la realidad es totalmente distinta. A lo que nosotros llamamos fútbol, ellos lo llaman falta de respeto, humillación, insulto, puesto que no soportan ver cómo sus flamantes y mediáticos ¿futbolistas? corren detrás de un balón -persiguiéndolo como perros- que el Barça cuida, mima y según ellos, secuestra. No es más que un mundo al revés que se han dedicado a crear para desviar la atención de su fracaso, y que las pobres personas sin personalidad ni sentido común se tragan con patatas.

Por suerte, aún podemos seguir riéndonos de su impotencia, y de cómo el peor Barça de la era Guardiola fue capaz de sacar un grandísimo resultado contra, según los merengues, el mejor Madrid de Mourinho. De ahí puede sacarse una conclusión clara y concisa: que aunque ellos jueguen al cien por cien y nosotros al cuarenta, un poco de Barça siempre es demasiado para el Madrid. Porque no hay verdad más cierta que el tiempo deja a todo el mundo en su sitio, y esa certeza va cumpliéndose año tras año, partido tras partido.

De todas formas, esperemos que este Barça mejore el miércoles y se parezca un poco más al que estamos acostumbrados. Sólo así se nos volverán a saltar las lágrimas de la risa al ver, recobrando la costumbre de los últimos tiempos, cómo el gato juega con el ratón y lo zarandea de un lado a otro antes de comérselo. Un ratón que, mientras corre sin saber adónde va, llora de la impotencia.



Un artículo de Carlos Domínguez

La vuelta al mundo en 80 giras

"El Barça ya no realiza pretemporadas, sino giras". Lo dijera o no con las mismas palabras, este fue el mensaje que el de Santpedor quiso transmitir hace unos días, tras el partido ante el Club Deportivo Guadalajara en Miami. Después de la "derrota" -si es que se le puede llamar así a un partido preparatorio- saltó a la vista que el conjunto azulgrana, aun estando formado por más jugadores del B que del primer equipo, todavía estaba lejos del nivel que le será exigido este domingo ante el equipo de Mourinho. Las piernas fallaron, la fatiga hizo mella en la fuerza de voluntad y el campo pareció ser tan interminable como los de Oliver y Benji, convirtiendo el partido en un infierno físico que al menos sirve para extraer conclusiones sobre la preparación hecha por los jugadores.

Y la conclusión inmediata es la siguiente: que el equipo llega al choque justo, muy justo, y con una pretemporada más beneficiosa para el bolsillo que para la puesta a punto de la plantilla. De España a Croacia, luego a Alemania, vuelta a España y de ahí a Maryland para trasladarse a Miami y acabar jugando el último encuentro en Texas; no es extraño que entre los viajes y el calor de las tierras americanas el desgaste haya sido muy alto para una preparación demasiado intensa una vez finalizada la gira, que es como se le debe llamar. Gira y no pretemporada, puesto que la directiva no ha dudado en pasear al equipo alrededor de medio mundo pensando antes en ganar dinero que en la correcta gestación del primer título de la temporada.

Parece que se les haya olvidado -no sólo este año, sino también los anteriores- que los títulos traen ingresos, y no al revés. Entiendo que sea necesario rentabilizar el éxito y sacar partido de la repercusión mundial que produce el club azulgrana, pero no se puede arriesgar la Supercopa por el mero hecho de ganar unos cuantos millones más. El problema está en que, después de lo visto en las últimas temporadas, los directivos han caído en el error de pensar que Guardiola, su cuerpo técnico y sus jugadores son magos, y que lograrán vencer al conjunto blanco en cualquier situación posible. No han tenido en cuenta que tras el éxito se esconde el trabajo bien hecho, y que este trabajo no puede realizarse a la perfección en según qué condiciones.

De todas formas, ahora sólo podemos rezar para que Guardiola y sus ayudantes sean capaces de hacer, como en casi todos los inicios de temporada, un milagro, y que lo que podría ser la pérdida de un título se convierta -con suerte- en la jugada perfecta. Si se perdiera, no obstante, toda esta historia no sería más que un cuento con moraleja; que el dinero no es lo más importante cuando está en juego el honor y el orgullo de millones de personas, las que se ilusionan, ríen y lloran con cada triunfo del equipo de sus amores. Porque esos, y no otros, son los millones que realmente importan.



Un artículo de Carlos Domínguez

Thiago Alcántara: Camino a la gloria

Si bien es cierto que las pre-temporadas tienen como principal función la de tonificar a los jugadores tras los excesos del verano, parece que hay algunos, los más hambrientos de fútbol, que se las toman como batallas particulares -metafóricamente hablando- para ganarse el reconocimiento de la afición. Y es que como se dice habitualmente, esfuerzo y recompensa van cogidos de la mano, y no es otro el caso de Thiago Alcántara.

La joven perla azulgrana se ha encargado, desde mediado el mes de julio, de demostrar a los aficionados que es capaz de tomar el timón del mejor equipo del mundo con una facilidad pasmosa, impropia para alguien que acaba de aparecer en la órbita futbolística pasando, como puro trámite sin importancia, de firme promesa a realidad emergente. Mientras nos deleita con regates, pases y filigranas que recuerdan al mismísimo Ronnie, se dedica a marcar obras maestras del gol, demostrándonos que el Barça ya tiene lo que le faltaba; un pistolero capaz de perforar la red desde largas distancias.

Señoras y señores, el talento vuelve a estar reencarnado por un jugador de la casa, y parece que aún no nos hemos dado cuenta de ello. Un chico de 20 años, cuyo hábitat natural es el centro del campo, lleva cuatro tantos en tres partidos, es el jugador más en forma del equipo y puede (¿por qué no?) acabar por discutirle la titularidad a dos de los tres mejores jugadores del planeta. Unos se estarán riendo al leer esto último, pero lo cierto es que las estadísticas hablan por sí solas, y si se mantiene su ritmo de juego, pondrá a Guardiola en un gran problema. Eso sí, en un divino problema.

¿Y qué hay de Cesc? Por lo visto, cuando más se habla del de Arenys, una fuerza invisible empuja a Thiago a quitarle protagonismo. Seguramente no sea otra cosa que ley de supervivencia, pero lo que está claro es que, cuando venga Cesc Fábregas -si es que viene- va a tener que remover cielo y tierra para ganarse un puesto en el once. Porque, aunque no hay duda de que es un jugador excepcional, habrá tenido la mala suerte de toparse en el equipo con auténticos magos del balón. Serán cuatro craks para dos posiciones, provocando que el Barça disponga del monopolio de centrocampistas estelares. Todo un lujo, la verdad.

Así pues, y una vez descubierta la enésima estrella entre nuestras filas, la justicia pone orden al pensamiento y nos recuerda dos cosas: la primera, que el dorsal número cuatro es -porque se lo ha ganado a pulso- de Thiago; la segunda, que el único jugador indiscutible en el once para la próxima temporada, a estas alturas, es él.

¿Podrán nuestros ojos soportar tanto talento? Eso es lo que ya nadie sabe del todo.



Un artículo de Carlos Domínguez

Seduciendo a un extraño

Tras duras e inquietantes semanas de espera, la paciencia de los culés se ha visto recompensada con la "fumata blanca" de la primera incorporación para la próxima temporada, la del chileno Alexis Sánchez. Aunque la pura verdad, por si aún no había quedado claro, es que el único problema era el dinero (como en casi todas las situaciones de la vida), puesto que tanto en la mente del jugador como en la de casi todos nosotros no cabía duda de que el traspaso se resolvería tarde o temprano, y que el acuerdo no sería nada más que la confirmación absurda de una obviedad irrevocable.

Sin embargo, después de que se haya cerrado por fin esta (¿fatigosa?) negociación, innumerables dudas y preocupaciones enturbian nuestro pensamiento hasta el punto de rebajar, sólo por una mínima parte, la ilusión por el fichaje. Y es que todos sabemos que, en los últimos años, el precio de adquisición de algunos jugadores ha resultado ser engañoso, cosa que ha quedado reflejada en el rendimiento de los mismos, vistos al principio como "cracks" y luego como auténticos farsantes. ¿A quién no le produce escalofríos pensar en los 25 millones por Chygryinskiy, los 40 más Eto'o por Ibrahimovic, los 17 por Hleb y los 16,5 por Martín Cáceres, entre otros? Un dinero perdido, malgastado y motivo de burlas justificadas que esperemos no se repitan al cierre de la próxima temporada.

Nadie dice que el "Niño Maravilla" no llegue a convertirse algún día en un futuro icono futbolístico mundial, en uno de los mejores jugadores que jamás hayan vestido la camiseta azulgrana o en el mejor jugador de la historia de Chile. Es más, está claro que estamos hablando de alguien que promete, y mucho, pero... ¿Deben pagarse 26 millones más 11,5 variables por una promesa? Unos tienen anclado en su mente un "sí" inamovible; otros, los más escépticos y desconfiados, los que no se creen nada hasta que lo ven con sus propios ojos, los que recuerdan aún las malas experiencias de los últimos años, no lo tienen tan claro.

El club de nuestros amores ha seducido a un chileno del que todos hablan maravillas, una persona a la que tendremos que prestar toda la confianza, ánimo y ayuda que esté en nuestras manos; sólo de esta forma podrá integrarse lo más rápidamente posible a un equipo plagado de estrellas. No obstante, mientras no llegue la hora en que este tímido chico de Tocopilla nos llene de noches de euforia y felicidad, no será más que un extraño ante nuestros ojos. Dejaremos, pues, que el tiempo hable...

Porque, así como los más entendidos dicen que las estrellas atraen a otros astros hacia ellas mismas, en su campo de gravedad particular, también dicen que el hombre es el único animal que tropieza dos veces con la misma piedra.



Un artículo de Carlos Domínguez

Lo que la verdad esconde

CARLOS DOMÍNGUEZ-. A estas alturas, no es noticia ya que el "Caso Cesc" se ha convertido en el culebrón del verano, en el fichaje que muchos desean ver zanjado cuando encienden el televisor, a la espera de una noticia definitiva que les confirme sus más recónditas ilusiones. Y aunque parece que una fuerza invisible se empeña en evitar que el traspaso se cierre algún día, a la vista está que existe una verdad absoluta (que Cesc va a venir al Barça), y una pregunta que la acompaña como uña a la carne (¿a qué precio?). Justamente aquí es donde nos encontramos ante el eterno problema.

Mientras unos piden y los otros no dan, ha salido a la luz la hipótesis de que se pueda incluir a un jugador azulgrana para rebajar el coste de la operación (que sólo por los dolores de cabeza que causa ya empieza a salir cara). Se había hablado, principalmente, de la opción de ofrecer a Abidal (pieza importantísima para el engranaje del equipo); o bien a Maxwell, también como instrumento de reducción de precio.

Pero, amigos míos, tras ver los 30 millones de euros que el señor Florentino se ha gastado en Coentrao, y viendo los grandes desembolsos que los clubes llevan a cabo últimamente, a un servidor se le saltan las lágrimas de la risa al pensar que un jugador como Abidal pueda utilizarse para "rebajar el coste de la operación", cuando estamos hablando de uno de los mejores (sino el mejor) lateral izquierdo del mundo. Hablando alto y claro, si Coentrao vale 30 kilos y Varane 10, ¿cuánto vale Abidal? La respuesta es tan obvia que no hacen falta más argumentos, sino una reflexión.

El fichaje de Cesc mejorará una plantilla de por sí inmejorable, dinamizará aún más las posibles alineaciones del equipo y nos otorgará el probable relevo de Xavi, pero no se puede tirar la casa por la ventana y cometer errores irreparables por culpa de la impaciencia. Todos sabemos que el de Arenys volverá a casa tarde o temprano, ¿y qué más da si es en horas, días o semanas? Hay que mantener el pulso con sangre fría y no considerar al tiempo como enemigo.

No se precipiten, señores directivos. Aún queda mucho verano por delante, y en estas situaciones es necesario guardarse un poco de corazón para dejarle espacio a la razón.
Sólo así se puede ver lo que la verdad esconde...



Un artículo de Carlos Domínguez