Entrevista a Andreu Majó

“Estem creant persones que només tenen el cos per transportar el cap”

Plató, Hume, Stuart Mill... Els pensadors més brillants de tots els temps ocupen un espai permanent a la vida d’Andreu Majó, filòsof encarnat en professor que porta practicant la docència a l’IES Sant Andreu de Llavaneres des de 1993. Ha estat també alcalde d’Arenys de Munt com a líder del partit AM2000, i al 2003 va ser escollit Maresmenc de l’Any pel diari El Punt. La seva experiència filosòfica i política li ha format una visió del món que expressa des de l’interior d’una desordenada aula, freda i amb poca llum; una metàfora ideal des d’on analitzar les ombres de l’actual societat espanyola, infectada d’uns automatismes que amenacen amb eliminar el pensament i la reflexió de la ment dels individus. I potser la Filosofia del sistema educatiu?

Pregunta: Què pot fer la Filosofia per canviar el materialisme d’una societat on només importen els diners i cada cop es pensa menys?

Resposta: La mateixa pregunta ja és filosòfica. Es tracta d’adonar-se’n: si la gent pren consciència que viu en una societat materialista on cada vegada es pensa menys, és que ja s’ha començat a pensar. La crisi econòmica també ajudarà, perquè les famílies veuran que han estat vivint enmig d’un excés de consumisme i interioritzaran que els diners no ho són tot. A més, les èpoques de crisi són èpoques fecundes per a la reflexió, que serveix de guia en temps de desconcert i és útil quan les persones necessiten pensar. És per això que s’apropen bons temps per a la Filosofia.

P: Pel·lícules com Blade Runner, en canvi, descriuen un futur amb la presència de robots sense empatia ni respostes emocionals. Ens estem convertint en humans robotitzats sense adonar-nos?

R: Els automatismes funcionen bé per dissenyar una màquina o facilitar les tasques, però creen buidor i menyspreen l’afectivitat. En relació amb el món de la Filosofia, Stuart Mill va ser educat amb la mentalitat de crear un superhome amb coneixements universals, però va acabar emmalaltint i caient als vint-i-dos anys en una depressió terrible. Actualment es valora molt la intel·ligència emocional, i a l’hora d’escollir a algú per a un determinat treball es busca que tingui capacitat d’expressar-se i saber transmetre. No som màquines, i hem de superar la racionalitat mecànica canalitzant l’energia que tenim a dins, -les nostres passions- com deia Nietzsche. Afortunadament, observo molts comportaments irracionals a la societat, i no em fan por aquestes utopies. Només cal mirar el futbol o el jovent quan surt de festa; no són comportaments racionals.

P: Vostè acaba d’esmentar a Stuart Mill. És possible que vivim en un fals utilitarisme practicat per gent que només pensa en el plaer i l’eficiència, sense aspirar a coneixements a llarg termini?

R: No crec que tothom es trobi en aquesta tessitura. La gent que pateix té com a objectiu primordial solucionar el seu dolor, i s’entén que una persona actuï de forma egoista o cerqui el plaer immediat, sense compromisos col·lectius ni sacrificis pels altres. Però al final tot depèn de l’educació que has rebut, de si t’has sentit apreciat i t’han donat afecte. Si és així, normalment et sentiràs obligat a transmetre el tresor que t’han donat. Potser la gent que ha estat maltractada per la vida després acaba essent més egoista, però no es pot generalitzar. Igual que hi ha exemples terribles de solitud o persones que estan en situacions apurades, també es veuen exemples de cooperació i solidaritat. Els diners ens aïllen; la manca de diners ens socialitzen, encara que sigui per necessitat.

P: Karl Marx deia: “Els filòsofs s’han limitat a interpretar el món de maneres diferents; del que es tracta és de transformar-lo, i per tant la Filosofia és el coneixement per transformar la realitat”. Què cal transformar de la realitat en què vivim?

R: Jo sóc dels que pensen que l’autèntica revolució s’ha de fer a través de les persones. Les persones íntegres fan anar bé qualsevol sistema, però un sistema és governat per persones corruptes -ja sigui comunista, capitalista de mercat o socialista- acabarà de ben segur amb una corrupció generalitzada. Cada persona és un valor, i dins seu té un foc que cal transmetre. Si cada cop més persones arriben a una certa pau interior, la societat serà cada cop més pacífica. Quan un és jove es pensa que pot canviar el món; quan és més gran es pensa que pot canviar el seu entorn immediat; i a mesura que es fa gran pensa que si pot canviar-se a ell mateix, ja haurà aconseguit una gran fita. L’autèntica revolució, per tant, no es fa amb sistemes, sinó amb persones sanes, bones i felices.

P: Però no creu que el progrés tecnològic pot produir paradoxalment una involució en el pensament?

R: Involució en quin sentit?

P: En el sentit addictiu cap a les noves tecnologies. No creu que aquesta addicció ens fa pensar menys, fins al punt de convertir-se en una malaltia per al pensament?

R: Totes les addiccions són dolentes, i la solitud sí que es pot convertir en una malaltia -la malaltia de l’època, potser- pel fet que no hem après a estar sols. Hi ha gent que surt amb els amics únicament per tapar la seva solitud, i un ha de saber sentir-se bé sol per trobar-se a gust amb els altres. Ens han educat per a ser xais, membres d’una família i d’una societat, però no per conviure amb nosaltres mateixos. De la mateixa manera que concebem l’amistat com un regal i no com un refugi -sense vincles de possessió o dependència-, cal concebre Internet igual. L’addicció cap a les tecnologies és mortal per a la reflexió i la felicitat de l’individu, però si les fem servir amb mesura són una eina perfecta.

P: En el pitjor dels casos, la  manca de pensament ens fa més fàcils de manipular?

R: Per descomptat. Les masses es condueixen de moltes maneres -fins i tot despertant els instints més baixos, com la por-, i ara ens tenen paralitzats per la por a perdre la feina. Així manipulen a la majoria perquè accepti les retallades de sou o més hores de treball, però les persones que han dut a terme una interiorització saben col·locar les passions al seu lloc, ja que et fan ser una persona realitzada si les aïlles. Això només s’aconsegueix mitjançant la reflexió i l’autoanàlisi, però estem tan abocats cap enfora que desconeixem el món que tenim per explorar a dins nostre. Creixem a mesura que ens alliberem de les passions.

P: Si aparegués una assignatura titulada: “Els diners, com guanyar-los fàcilment” tindria més impacte en el sistema educatiu que la Filosofia?

R: Segurament, però és un error. En el sistema educatiu sempre s’ha valorat el que tingui més traducció al món laboral, i per això ens trobem amb què hi ha infinitat d’habilitats que no conreem. L’educació útil és la que desplega totes les potencialitats de l’individu. Imagina que tinc una llavor i la planto en un test. Si només vull que em surti un pal cap amunt i la vaig esporgant, al final aconseguiré només un pal cap amunt; una ortopèdia de l’individu. El discurs educatiu va cada cop més centrat cap a les matemàtiques i els coneixements “útils”. Però útils per què? Per ser una planta que només va cap amunt? Estem creant persones que només tenen el cos per transportar el cap.

P: Per tant, com veu el futur de la Filosofia dins el sistema educatiu espanyol?

R: Incert. Tenim la desgràcia que les majories no han respectat les minories. Hi va haver una majoria del senyor Felipe González i va fer una llei d’educació que el Partit Popular va canviar quan va entrar al poder, igual que ho va fer Zapatero després, amb una llei que els populars ja han anunciat que canviaran novament. Per tant, el futur de la Filosofia al sistema educatiu espanyol és sempre incert. Però la Filosofia com a pensament anirà sempre lligada a l’home; sempre hi haurà gent que pensarà, perquè del contrari no seríem éssers humans. No em preocupa tant que desaparegui una assignatura anomenada Filosofia com que la gent deixi de pensar o d’abandonar prejudicis i pensaments únics.

P: Paral·lelament amb la Filosofia, els Batxillerats Artístic i d’Humanitats també estan perdent prestigi en els últims anys. Què comporta això?

R: És un error. Després la gent s’apunta a acadèmies de música, dansa o teatre com a activitats extraescolars, quan podrien incloure-les dins l’horari acadèmic. Aquest tipus de Batxillerats s’haurien de potenciar, i caldria eliminar moltes matèries del sistema educatiu per incorporar d’altres més útils per a la formació de l’individu, així com pel desenvolupament de totes les seves potencialitats creatives i expressives. A mesura que la gent vegi que tenir un Batxillerat no és garantia de treball, estudiarà realment el que li agrada. Totes les angoixes venen de pensar que si un no estudia una carrera determinada, no podrà guanyar-se bé la vida. Quan això es desvinculi, la gent treballarà més a gust, serà més feliç i es valoraran aspectes que ara no es valoren. Tot és qüestió de temps.